Rèquiem a la música de l'ésser humà

És curiós com la societat fa a l'home, com l'arranca de la resta de les feres per tal d'elevar-lo al lloc al que pertany. Aquesta altitud artificial de racionalitat, ordre i contenció.

És curiós com l'home creix entre parets, entre motlles i límits, emmenat per definicions, corregit per prejudicis, normes i convencions que són i no són de ningú.

Perquè... L'home ja no crida a la lluna, ni camina descalç per la terra, l'home no olora, es tapa de la pluja, del sol i del vent. L'home, el súmmum d'allò que és civilitzat, riu quan ha de riure i plora només quan ha de plorar.  Llegeix, mira i escolta aventures, llocs exòtics, experiències viscudes per la invenció d'una altra ment tant o més civilitzada  que la seva.

L'home... Aquell animal que es reclou dins les seves quatre parets, amb el so sintètic de la pluja, l'olor artificial del mar i amb milers d'imatges que crea, copia i distribueix.

I diem que cridar és de salvatge, d'estúpids, que ballar sota la pluja és d'imprudents i que viure, al cap i a la fi, és un perill a tenir en compte. L'home... incapaç de veure tots els seus anhels rere aquella pila de sorra fosa, que tot el que vol és a l'abast de la seva mà: a una passa de casa seva, de la seva ment, de tot allò que sempre ha cregut, de la civilització, del que aquesta diu que és ell, lluny de limitacions, definicions i límits.

Però aquí em trobo, entre quatre parets i sota un sostre, escrivint una crítica al que sóc, al que faig i al que penso. Una crítica a la societat que m'ha criat i als pensaments que em conformen. Una crítica escrita al llenguatge; un rèquiem a la música de l'ésser humà.