Sobrepassar les fronteres, implica deixar-les de veure.

“I’d rather burn instantly, 

surround you with flames and warm you, 

than outlast in frigid cages. 

I’d rather be flame than duration.” 

- Haris Lithos

Perquè el temps crema i consumeix, elimina, limita, crea fronteres entre el possible i allò que podem fer. El temps, vell enemic, que aporta pau, guerra i tensió. El temps, vell amic? Temps.

No són pocs els cops que identifiquem els límits amb quelcom negatiu; tampoc són pocs els cops que no errem al fer-ho. Tot sovint, però, és la il·lusió de la infinitud allò que ens manté en pau; morint en vida: el temps, els límits, en determinades ocasions, no resulten un al·licient per la vida, sinó un relaxant cap a la mort. Creure que l'instant s'estira fins allà on no hi ha vida, genera existències buides i d'espera constant, creences de penitènça, divinitats pacients i anestesiants eficaços cap al desig, l'aventura i aquell impuls salvatge i natural per la vida.

Els límits són bons, sempre que defineixin, en el sentit més lax de la paraula, un conjunt d'infinites possibilitats, infinits matisos, colors i sentits: la limitació de l'infinit, el govern inexorable, il·limitat i constant del temps.

Però com veure aquesta temporalitat com quelcom que en lloc de calmar, incita; com un element de vida, més enllà de l'evident semàntica de la mort? Un temps etern equival a cap temps; la forma, la línia, el límit, donen sentit alhora que arranquen la natura prima dels elements als que són aplicats. La delimitació, irònicament infinita, de la unitat, dóna un sentit a una existència que només entén de multiplicitats, diferències i desnivells.

El límit atorga un sentit mentre l'usem com a moneda de canvi dins del seu propi paradigma, fora d'aquesta economia de la delimitació, perd sentit i valor. Com es diferencia, amb perdó de la paraula, una existència eterna d'una inexistència? Som conscients d'allò que s'amaga rere la llum i som incapaços de veure el focus; poc oberts a veure el so, creat per la vibració d'una corda. Errats, o no, tant és; si som infinites manifestacions finites de quelcom infinit, no som una unitat? O bé som una eternitat de multituds?

El tren s'atura, potser hi ha preguntes massa grans. S'obren les portes i un aire fred, reconfortant, tanca la llibreta. Les portes es clouen després d'un so que fa pampallugues. Es reprèn el viatge.