diumenge, 8 de desembre de 2013

Esbós d'un esborrany.

To him, man was a being with myriad lives and myriad sensations, a complex multiform creature that bore within itself strange legacies of thought and passion, and whose very flesh was tainted with the monstruous maladies of the dead.
Oscar Wilde 


Realment no crec en Déu, ni en el karma ni, de fet, en cap tipus de poder sobrenatural; no degut a la violència o les guerres que hi ha al món, ni en les malalties mortals que assolen a la nostra espècie, que si bé és cert que són terribles... em cauen ben lluny de casa meva. Sinó per la usurpació del sentit propi de les coses que s’endú aquesta divinitat i que alhora es posa com a medalla sense donar crèdits a ningú. Una posta de sol és bella per ella mateixa i... no té més sentit que aquest: una posta de sol. Qualsevol altre significat és d’afegit a més a més, alhora que trenca la seva unitat: la bellesa simple inherent a la seva existència... La definició limita.

I potser us preguntareu “Què en sabrà un cambrer en pràctiques sobre la bellesa”... Bé, la veritat és que humilment crec saber-ne una mica... No com a cercador d’aquesta, ni com a expert teòric d’estètica. Res d’això. Conec una mica sobre la seva naturalesa gràcies a la contemplació... Com a visitant mut habitual de la seva exposició. Contemplant què? Us preguntareu... Doncs, la bellesa, què sinó? 

En cada croissant, en cada singular barra de pa, en cada cafè, en cada petó, en cada paraula... Es troba amagada la recerca de la bellesa. I tot i que per alguns no siguin res més que objectes o abstraccions de la ment, només cal tancar una mica els ulls per a veure allò que molts anomenarien “divinitat”.

Em trobava nedant entre aquests pensaments mentre a la ràdio els Beatles cantaven “I Want to Hold Your Hand”. Les feines del bar tenien l’afegit que eren força mecàniques i et deixaven un marge d’abstracció. Era cap de setmana però la clientela no havia augmentat en relació a un dia feiner qualsevol. Hi havia clients nous, de fet hi havia força turistes per l’època en que ens trobàvem. Vaig distingir alguna paraula d’alemany, holandès i més d’un merci impregnat d’aquella pronuncia germànica tan característica de la r.

El cert és que sempre m’havien agradat els estrangers, veure com movien els llavis per tal de pronunciar paraules que no tenien cap sentit per a mi, però que a ells els construïen el món: em fascinaven aquells moments tant excitants en que un grup de forasters s’exaltava, erigint muralles i llançant-se, a cops de paraula, arguments i contraarguments. Agafant la realitat i plasmant-la en un còctel de fonemes que fora del seu enteniment no eren res més que uns quants sons guturals propis del seu col·lectiu. Felicità i Glück volen dir el mateix en les seves respectives llengües, però fora de context són el mateix: llavis movent-se en harmonia amb la gola, aire lliscant entre les dents i la llengua. Hi ha mil i un matisos de pronuncia, de la mateixa manera que hi ha mil i una formes de concepte.

Els temps s’arremolinava amb la remor del local, donava aquella sensació de boira psicològica, en la qual es troben homogeneïtzats tots i cadascun dels elements que hi ha al nostre camp visual. Tot és u. En aquell moment, aquella estança, va passar a fusionar-se amb el més profund dels meus pensaments, un de tant potent que comunament l’anomenem com a “badar”, aquell instant en que el nostre jo pensant calla per tal de deixar pas a la totalitat d’allò que tenim davant. Un home prenent-se un cigaló, o un parell d’universitàries prenent-se un cafè irlandès mentre fumen un cigarret. Tant és. Es buiden els prejudicis i les formes que formulen habitualment el nostre món. Simplement ets.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada