dijous, 12 de desembre de 2013

Així una fulla pensa que es fa lliure quan cau.

Vindran i t'imposaran les seves formes, les seves visions; integraran les seves retines a les teves. Posaran les seves mans allà on abans només hi cabia la teva acció. Et condicionaran i aleshores, hauran vençut.

Perquè el Sol atrau a la Terra perquè és, sense condicionants; l'home dóna passes perquè és, sense condicionants. És, res més. Avançem a causa d'aquest ser imperfecte, d'aquesta fe cap allò que és desconegut, cap allò que encara sembla fosc, però neix clar i lluminós dins el nostre anar i venir. 

Som éssers de perfeccions confuses i imperfeccions concises, d'ulls trencats, somriure torçat i pensament delirant: ara aquí, ara allà; ara a favor, ara en contra. Tot es comença, però poques coses s'acaben. 

Coneixem els oceans de les nostres vides, però com en els seus anàlegs terrestres, encara només atisbem part de la seva superfície; és possible que això segueixi essent així durant la resta de la seva, i potser nostre, existència.

Perquè el silenci no atorga res més que silenci i jo no sóc res més que verbs en "un present que mai acaba de ser-ho", en un present que es sosté per la corda fluixa, i ni això m'acaba de convèncer. 

Som somniadors, tendim més a l'esfera de vapor que al quadre de marbre. Ens fusionem amb boires etíl·liques per a alçar-nos com els Déus dels ebris, com a visionaris d'allò que no serà per temor. Preferim la tinta a la veu, l'anonimat a la concreció, allò sense forma als límits de la realitat. 

És en aquells moments que pensem que tot això s'apaga, en aquell centellegix instantàni, que ho veiem tot més clar. Però aleshores és quan t'hi fixes, una ombra a la llunyania de la qual coneixem el rostre: aleshores ens adonem que quelcom se'ns escapa; que no pot ser tan fàcil, que no ho ha, ni hauria de ser tan fàcil. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada