diumenge, 17 de novembre de 2013

You are confined only by the walls you build yourself.




Crec, ferventment, en un cel sense núvols, en una explicació sense excepcions que la confirmin. Crec en moments infinits i infinits instantanis. Puc arribar a creure que decideixo allò que faig, que estimo a qui vull, que escolto sense filtres i veig sense lents.

Dubto, ferventment, de la veritat de les ideologies, de blancs purs i ments racionals. Dubto de certeses intuïtives i d'intuïcions certes. Puc arribar a dubtar dels conceptes, de les linies i les formes, d'unitats complexes i d'universos únics, estàtics i intel·ligibles.

I vindran amb el seu llibre d'equacions, de física pura i sintaxi lògica, de veritats democràtiques i fal·làcies oligàrquiques, amb els seu discurs de paraula viva i raó nounada. Llegint amb els ulls closos, entenent amb la ment tancada. Veient la realitat com un conjunt de límits i no un ventall de possibilitats. Creient la llibertat com el cim de la individualitat, que és la vall del col·lectiu. Creient la llibertat com trencar cadenes imposades per altres, estimant millor aquelles que es posa un mateix.

Lliure, com el sol quan es fa de dia, com l'ocell que vola, com el mar. 

L'ocell és lliure? Ho és el Sol? I el mar? No es troben tots tres elements dins la bombolla de la seva pròpia natura? Dins els seus propis límits. Poden escapar? ...  Hem comprat la semàntica del terme llibertat al pitjor venedor possible. Lliure, com una esfera ardent que no té més deure que consumir-se; és titànica i majestuosa, però ... lliure? En què diferim nosaltres del Sol o del mar o d'un ocell? Potser en res... i és aquesta la problemàtica de la gradualitat de la llibertat.

Oblidem la llibertat interior... Oblidem la capacitat d'eliminar les nostres pròpies cadenes, les cadenes de la llibertat. El mar no és lliure per la seva independència. Sabem què és el mar i ell es manté fidel a aquesta definició. Però sabem què som nosaltres? Fora de paraules, de definicions absurdes i de conceptes, el mar sembla ser mar, però l'home conceptual varia segle rere segle, a base de cops de falç i martell, o de monedes i balançes. Però, tu, jo, què som? Éssers amb dignitat a la recerca d'una felicitat hedonista, un teixit col·lectiu, mitjans de producció, esperits, una barreja de tot això... Què som?

Som, de la mateixa manera que el mar és, independentment del que pensem d'ell. Sense condicionants, sense barreres. La definició limita. La crua realitat venç a la feliç ignorància. Però deixa de ser crua, deixa de ser feliç, tot cau i es fusiona a la sorra d'un sol verb dual, el que dóna cos a aquest escrit, a aquestes mans: Ser i poder.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada