You...niverse.

Sobren paraules per tal de veure les esquerdes de tot això; com la música flueix ara per entre les escletxes del mur que havies construit al teu voltant; aquella distància de precaució: aquell escut contra el dolor causat pels altres. Vas tancar portes i finestres per tal que no entrés la pluja, t'oblidaves que d'aquella manera tampoc podries veure el sol.

I ara... temps ha passat, la foscor es fa monòtona i inaguantable al teu món, mires pels forats que la curiositat ha escarvat a la pedra, com si es tractés de vent o aigua, sent aquest cop la força de viure: de sentir el canvi a la teva vida, el que ha causat l'erosió. El cos que no sagna tampoc pot notar la calor del sol, el cor que no pateix tampoc podrà arribar mai a conèixer què és estimar o creure.

Els anys cauen i veus que viure és més senzill del que pensaves, que carcasses de ferro només fan més pesat el caminar, que el que importa no és el nombre de passes, sinó la seva empremta.

Inspira i expira; no hi ha secrets encriptats, creences ocultes ni tresors amagats. Tenim el que som, però no som el que tenim. Cremem els segons i fem crèixer l'experiència. No existeixen dreceres ni camins fàcils. Només depèn de tu el com del teu trajecte.

És necessari deslliurar-se de prejudicis, de muralles absurdes i dels pensaments d'altres, ja que no existeix satisfacció més gran que recordar que el sentit de la vida és aquell que tu li dónes.

Camina. Admira. Somnia. Ara. Aquí.