dijous, 21 de novembre de 2013

Exiliat en terra i blanc de les censures.


El Poeta és semblant al rei de les altures,
veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;
exiliat en terra i blanc de les censures,
ses ales de gegant van destorbant-li el pas.
Charles Baudelaire 


Com la pluja va caure , i, com els núvols se'n va anar, deixava el terra humit, amb la textura de relliscades en potència, aigua i ponts llevadissos. Va desintegrar-se qualsevol certesa sobre la qual construïr els seus somnis, com castells fets de sorra i fum. Ja no creuria, ja no voldria, cercaria una ataraxia homogènia i eterna, quelcom que injectés un verí potent a la seva ànima, que l'adormís amb aquell somriure dels qui han trobat una mena de neutralitat, d'equilibri estàtic. 

Ja estava cansat d'arribar i marxar sempre per la porta petita, de jugar amb la vida a un pòquer ja perdut; perdut en tantíssimes coses, com un segell que ja no enganxa, com una mena de fotografia desgastada d'un somriure que ja no és rostre per a ningú. La depressió fluïa com la millor heroïna mai tastada per una vena, i no hi havia res a fer. Hi havia un  núvol, un núvol blanc. 

El temps passava i les hores no eren més que esborranys d'un plà mestre anomenat present, cremaven a l'estrepitosa llar de foc de l'habitació. Una habitació de marbre, freda i present en cadascun dels seus somnis. La fina linia entre la il·lusió i la realitat es desdibuixava en ella, una veritat cruel i freda lluitant contra un somni càlid alhora que mortal.   Una lluita sense guanyador des del seu inici, una lluita que no cal veure ni presenciar per tal de sentir-la, que com una flama s'aixeca des del més profund de les nostres visceres. Un combat que intuïm a l'hora de construïr allò que anomenem vida, allò que és o allò que volem que sigui, allò que somniem en contraposició de l'impermeable material del que és fet l'existència. 

Així vola un ocell i això imagina un home, un home que viu, respira i decideix. Un home que somnia, crea i destrueix. Éssers que viuen en el límit d'allò que és i d'allò que pot ser. Perquè tots hem viscut tempestes; tots som fràgils i petits engranatges de quelcom que no podem veure pel simple fet de formar-ne part. Tots creem i creiem, tots mirem i veiem. Quan la vida et porti al final d'una corda, fes un nus i espera.  Cerca el teu núvol blanc.  Perquè no es tracta de no patir, ni de donar justificació al patiment. Som el que som, sense limits. Som el que podem ser. Creiem el que creiem, sense limits. Creiem el que podem arribar a ser. Sense límits. Sempre.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada