diumenge, 13 d’octubre de 2013

Unmade Beds

Els nuvols s'arremolinen en allò que sembla el cor d'un huracà. Les onades donen voltes cap al cor, el més profund, de l'oceà. Un vent que aixeca banderes. Un silenci que identifica a cadascun dels éssers vius. Creença absurda de la unicitat del ser, perquè som així: complexes, vivim en extrems, vivim en pols oposats del sospir que tot sovint sembla ser la nostra vida. 

Cantem a la lluna, ballem al mar, estimem i intentem viure segons allò que domina la nostra ment, segons el que som: el que volem ser. Com arribar a conèixer-te? Com arribar a entendre la totalitat d'allò que som. Interrogants immensos, respostes buides: silenci. 

L'alliberació més gran és entendre el buit del sentit, que la vida no té cap més significat que aquell que tu li dones, que la subjectivitat ho és tot... i al regne de l'objectivitat només s'hi troba el tot i el res. Entendre els límits i interioritzar-los, entendre la totalitat i endinsar-t'hi. 

I love unmade beds. I love when people are drunk and crying and cannot be anything but honest in that moment. I love the look in people's eyes when they realize they're in love. I love the way people look when they first wake up and they've forgotten their surroundings. I love when people close their eyes and drift to somewhere in the clouds. I fall in love with people and their honest moments all the time. I fall in love with their breakdowns and their smeared makeup and their daydreams. Honesty is just too beautiful to ever put into words.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada