dimecres, 16 d’octubre de 2013

Cartografia etílica.



Va ser en aquell moment que es va adonar de tot aquell temps perdut. Que les parets de casa no són pas les millors espectadores per a l'espectacle de la vida. Que aquesta és feta de moments, d'experiències, de persones, de muntanyes i llacs, de llargues carreteres i increïbles converses fins a sentir els ocells cantar entrat el matí. Que els llavis no són només per parlar, les cames per caminar o els ulls per llegir. Rere cada somriure trobem un secret... I a vegades la vida ens demana que correm per a sentir una posta de Sol.

“Com pot ser real?” es va dir. I va repetir la pregunta mil i una vegades, la va portar als confins del pensament, de la memòria i la identitat. La va escriure, la va formular al vent i va resar, va resar fins a caure exhaust al terra. I una veu, un murmuri, un xiuxiueig del cor, li va arrancar la veritat... “I què si no ho és?

Quina realitat més crua, no creus? Sempre d’un lloc a un altre buscant el mateix. Sempre escudat en tu i només tu. Sempre preocupat per problemes amb solucions. Potser seria millor que tot fos la al·lucinació d’un Déu amb problemes amb els narcòtics. No?

Entre subtils pensaments sobre els últims informes mèdics sobre l’esquizofrènia, s’ho va rumiar. I si fos veritat i tot això no fos més que la nit de ressaca d’un Déu que no sap que barrejar no és bo? Va somriure. "Tant és. Si fos així voldria veure els continents que la darrera copa, aquella que fulmina, ha creat a la seva son; conèixer la gent que el fum dels seus pulmons fa créixer en aquelles terres oníriques. Si fos un somni, voldria que fos un bon somni."

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada