Però què és necessari? Escapant de temes biològics i físics... Què és allò necessari per a l'esperit? Què fa respirar la nostra ànima?
Sempre hem vist l'Univers intern com a una unitat: una duplicitat del cos de naturalesa immaterial: Cal moure la ment, sinó s'atrofia... Cal ser feliç, sinó la ment emmalalteix: de la mateixa manera que el cos: cap diferència. Un mirall.
Tot sovint obviem la infinitud de l'ànima, de la identitat, de la memòria: de la ment. Profundes creençes d'un principi han arrelat en nosaltres mateixos, venant-nos els ulls cap a la visió de la pluralitat.... Cap a la pròpia pluralitat.
Sense esforços titànics som incapaços de sentir els crits sota la superfície, els crits sota la superfície, els laments de tot allò que som sense entendre... Doncs la humanitat es tanca a aquesta unitat, a aquesta alabança del jo més inexistent: la fal·làcia ancestral de l'Ego.
No veiem que per arribar allà, a la fi, no val la marxa enrere, la conreció, l'escapçament, la filtració i la censura... Només podem arribar a albirar un tot quan aquest tot forma part de la nostra existència; quan aquest jo deixa de tenir significat i cau pel seu propi pes: quan sense esborrar... Som buits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada