Renoir

De sobte un quadre li va cridar l'atenció. No era una gran extensió de tela amb infinitud de colors i textures. Tampoc cap retrat cridaner d'algú que distret mira l'infinit més etern. Simplement un cercle, un cercle blanc en un fons negre. No és que tingués cap mena de preferència cap als cercles envers els cuadrats, els triangles o els rectangles, ni  que fos cap expert en tècniques,  colors o contrasts... Res d'això. De fet, ell era un tipus del més freqüent a simple vista. Un bé negre en un món al·lucinògen com l'és l'art . Una feina d'administratiu amb un salari el deixava viure i fer petar la xerrada algun que altre cop al bar de la cantonada. Però, què hi farem, li agradava l'ambient d'aquells llocs: el fum, les mirades atentes d'aquells que intenten desxifrar unes pinzellades, les paraules buides d'homes amb més calers que opinió, tot.

Habitualment es passejava per passadissos tapissats de vermell observant amb vehemència retrats, paissatges i taques de diferents colors que, per ell no significaven res més que la seva forma, de fet no s'esforçava a treure l'essència dels colors , simplement els veia. Els violoncels tocant, l'eco dels talons de la propietaria de la galeria. En fi, petits detalls... Rellevants? Qui sap. 

Però aquell quadre, oli sobre llenç envoltat per un marc de banús,  d'alguna manera l'atreia com si es tractés d'un imant, els seus ulls de ferro s'hi apropaven cada cop més. Intentant trobar el punt exacte on aquell cercle havia començat. El soroll de fons va desapareixer. I d'alguna manera aquell quadre el va portar a l'altre i, a l'altre. Les veus s'havien acallat: no més paraules buides, històries trencades. Essència.

Els llavis de la pintura somreien i la simfonia de les formes i els simbols il·luminava aquella vida vivida amb tanta pressa, amb tanta velocitat. Com un tren on el que prima és la puntualitat i l'exactitud. Perquè la vida no és un tren, ni una carretera. La vida és pintura, és música. És calma per sentir, per crear i per...  viure a la fi. Quanta pressa per viure, fixant-nos més en els peus que caminen més que en el camí.

I el fum del tabac seguiria allà, amb les paraules buides i els diners circulant com la sang ho fa a les venes.  Amb les presses, els violoncels tocant i... les mirades que no veuen. Però, no... mai més la seva.

Tanta prisa tenemos por hacer, escribir y dejar oír nuestra voz en el silencio de la eternidad, que olvidamos lo único realmente importante: vivir.

R. L. Stevenson