Com és de freqüent la renúncia al desig... Com, sense ella, no podríem arribar a cloure els ulls per la nit. El desig: fletxa causant de la ferida, que és el dolor. El desig: nen que juga sense saber com crema el foc. El desig...
I passaran, les hores, els minuts, els dies, els segons i... tot seguirà igual. Un mar que s'estira i s'arronsa de nou cap a sí mateix, emulant la nostra condició més humana. Fulles i llàgrimes que cauen, música que fa moure el teu cos com si es tractés d'un musical, bandes sonores, persones especials, explosió de colors. Essència. Existència. Vida.
Però el desig... Enemic de tants, amant de tants altres. Com és de necessari per tal que això es mogui, que es produeixi canvi, que és el combustible transparent i inodor de la nostra vida. El desig tot i ser l'arrel de tot dolor, ens mou, ens empeny endavant. Ens fa rossegar la pregunta que tot home duu escrita a la seva pell des que és arribat en aquest món. El desig ens fa caminar milles i milles, creuar mars, escriure llibres i plantar arbres. I per últim, el nostre amic, el nostre amant, el nostre enemic: altre cop, el desig, ens fa viure: aquarel·la els nostres dies dels colors de la nostra experiència, amb l'olor del nostre pensament i la textura de tot allò que volem ser.
Tot sovint ens tanquem a viure, a la recerca d'una pau impertorbable que comuniqui amb una essència més profunda, lliure de lligams densos, eterna i estàtica com una roda en estat de suspensió. Ens escudem en un mur de pedra, se'ns glaça la pell i oblidem el calor d'una mà o d'uns llavis. Se'ns oblida què diferencia uns ulls més enllà del seu color, què és allò que ens fa moure fora de la nostra zona de comfort, fora de la comoda i mortal rutina.
Equivoca't i alça't amb l'adversitat, no contra ella, sinó amb ella. Fes dels teus errors quelcom del que aprendre i recorda que per arribar al camí correcte, has d'haver recorregut tots els que no ho eren.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada