divendres, 25 d’octubre de 2013

Babel

Aquell moment: l'instant precís,  en que el castell de sorra que havies construït ben amunt, cau silenciosament sobre la platja, fusionant-se amb ella, com si mai hagués existit, pertanyent només al confús món de les nostres idees, però mai més a la realitat: mai més.

Perquè si bé és cert que hi ha certes construccions a la nostra vida que estan destinades a caure, a derruïr-se pel seu propi pes o per la seva pròpia buidor, n'hi ha algunes de les quals no acceptem la seva condició d'inexistència formal fins que és massa tard: fins que l'absència d'equilibri o l'increïble estat de ruïna ja se l'han endut al terra, deixant un gran buit al païsatge urbà que és la nostra vida, deixant un increïble terreny ple de vidres trencats i maó... Sobre el qual sempre, això sí,  es pot tornar a edificar.

Doncs hi ha milers d'històries, de llàgrimes i finals trencats  sobre les quals s'hi han assentat les arrels d'un futur prometedor. Milions de desitjos esberlats a partir dels quals s'hi erigeix una realitat inimaginable. Incomptables aspiracions assecades abans d'arribar a mar.... Infinits pantans i bassals rics en vida al llarg curs de la nostra existència.

Així... Hauríem de renunciar a tota aspiració? Deixar enrere els nostres desitjos? Viure en una calma búdica? Existir en una bombolla d'ataràxia constant? Potser és allò que volen molts. Potser aquesta pau final és i ha estat l'objectiu de centenars de milers de vides. Però, què és viure sense desitjos i objectius? Què seria un teatre sense una mica de drama alhora que comèdia? Com es pot concebir tirar endavant sense el meravellós fuel que són els somnis i les aspiracions? Somnis complerts, fallits, instantànis o recorrents... Tant és: somnis.

Perquè allò que fa créixer una ciutat és la capacitat d'innovació, de recreació i ideació; no de destrucció. I el mateix es pot aplicar al nostre temps vital: els moments cauen, les relacions són enderrocades amb foc i sang. Grans monuments han existit que... desgraciadament ja no hi són.

Però recorda que ets l'arquitecte de la teva vida; no tinguis por de pujar amunt: d'edificar fins a tocar els núvols. Doncs el temps i l'espai potser tenen límits... Els somnis i la imaginació, no.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada