Aspes

I potser, i només potser, hi ha coses que s'escapen de les fronteres de la nostra percepció, del nostre enteniment més elevat. Creure-hi o no, és simplement decisió cosa nostra. La no-existència no implica l'existència. Potser, hi ha perquès que no contenen cap resposta evident, o cap a la fí... Potser hi ha perquès que només ho són a la forma, però no al contingut. Potser, i només potser...

Sentits, significats, conceptes i errors que ballen de la mateixa manera que ho fan les fulles de tardor empeses pel vent, errant i acertant, vivint i morint. Fins i tot un rellotge parat encerta dues vegades al dia. Vida que és matèria, i matèria que no és vida. Creure en alguna cosa elevada, en l'essència de les coses, en vents que mouen les veles d'aquest món, en unes mans irracionals que fan girar a una velocitat vertiginosa vida i temps. Creure que són mentida i veritat alhora: que existeixen quan les penso i desapareixen quan somnio, quan somnio en sorra i terra, en un món petit que creu en el seu poder per tombar els fonaments de l'Univers.

Mentre el vent acaricia la pell, desarrela arbres, mou aspes i escombra cases. Naturalesa? Canviant. Som com el vent, tenim força, una força intrínseca que apareix quan som més conscients de la nostra existència, de la nostra capacitat de moure aspes, de crear llum però també de destruïr i eliminar. Una qüestió binària: blanc i negre. La única pregunta,  amb la única resposta: la nostra.

Un matí, un vell indi li va explicar al seu nét la batalla que succeeix a l'interior de les persones. 

Ell va dir, 'Fill meu, la batalla és entre dos llops que portem tots a dins nostre... L‘un és malvat,  és ira, enveja, gelosia, avarícia, arrogància, autocompassió, culpa, ressentiment, fals i orgull. L'altre és bo, és pau, amor, esperança, serenitat, humilitat, bondat, benevolència, empatia i generositat.'  El nét va restar callat durant un minut i després va preguntar al seu avi: 'Quin llop guanya?'

El vell indi li va respondre: 'Aquell a qui tu alimentis'."