dilluns, 30 de setembre del 2013

Com?

Sense creure en la foscor, sense pensar en ella, sense intuïr-la ni olorar-la a la llunyania. La foscor va caure. Va caure en cadascuna de les petjades, dels pensaments, dels racons més inòspits on podria haver caigut. Fosc. Sense llum, després del xàfec de buidor, mancat de fé, de perspectiva, de tot.

Dubtes i canvi, creença i esperança incinerades. Sense poder creure, sense poder veure l'on, el com, el quan ni el perquè. Incapacitat d'aixecar-te, d'aixecar-te amb la rutina, amb la llibertat d'aquarel·lar el teu dia. Creure en un després que mai arriba, somniar en un ahir que tants han somniat. La increïble sensació d'estar dormint alhora que es recórre aquest camí al que anomenem vida. Façana d'acer per envoltar una estructura que cau, que troba el terra de la mateixa manera que el foc busca cremar. 

I ja no sé on és el Nord que buscava, no sé on cap l'idealisme, on desar l'imperi de desitjos i il·lusions que cau com un castell de cartes. Ja no hi crec, ja no veig el camí pintat al terra, tantes opcions, tants recorreguts i tots anunciats amb el mateix interrogant. 

Caure en un somni profund, un somni que calma i que desfa tots els neguits. Una resposta per a tants perquè. un significat per les paraules que aniuen entre parietal i occipital. Una brúixola. Un timó. Què fer?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada