Arriba el moment en que la cortina s'obre lentament per deixar que la llum torni a banyar l'habitació, per tal que aciricïi la pell d'aquells que són dins, que doni nom a les coses. Amb la llum, tot pren forma i es limita. La llum trenca la unicitat de la foscor per a donar pas a una infinitud de límits. La llum...
Són molts els que viuen en una cambra fosca, amb grans vitralls emmascarats per pedaços de tela. Foscor. Vivint com si tot això es tractés d'una tortura, del retrat d'un camí a la mort. Morint.
Tota una vida buscant camins, buscant portes que s'obrin, finestres baixes, escletxes en muralles, una vida construïnt: una vida creant en la recerca. Passen els dies i potser res millora, passen els dies i ho veiem tot en blanc i negre, fosc. L'avui, l'ahir i el demà s'uneixen en la monotonia d'una mateixa realitat; en la mediocritat d'una vida sense pluja, sense sol... D'una vida amb previsió permanent de boira.
El canvi és nostre. El canvi és el martell que anihila la visió d'una vida calmada, d'una vida constant: sense motivacions ni desitjos. El canvi: l'espurna que crema els verbs que havíem escrit pel nostre demà. El canvi. Eina de futur.
I per acabar, no tinguis por a equivocar-te. Tota acció té una reacció. Doncs, al contari del que molts pensen, no hi ha cap de totalment objectiva. Sigues fidel al que penses, desfes-te de tot allò que suposi un llastre i camina. Camina a enlloc. I perd-te. Només perdent-nos trobem allò que algun cop havíem trobat. Talla't, crema't i erosiona't. Si vols veure l'arc de Sant Martí, hauràs de disfrutar també de la pluja. La vida és això: no penedir-se'n, una lluita amb ningú, una recerca constant de tresors. Un tresor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada