dimecres, 25 de setembre del 2013

L'ocell i la branca.


A bird sitting on a tree is never afraid of the branch breaking, 
because her trust is not on the branch but on it's own wings.


I es senten els tambors del silenci, la moneda freda d'allò que ja no hi és. Un somriure en blanc i negre calc d'un en color. L'abrumant presència del buit, del no-res, del record i la memòria, del foc que algun cop va cremar, de la seva calor: cendres.

Com passa el temps: com la creença cau en l'oblit, com els valors arriben a terra com pedra trencada i sembla que res canvïi; que els valors es repeteixin i els nombres murmurin per sempre les seves paraules eternes... Com les normes i els fonaments són immutables, com el nostre món canvia de colors però mai de forma.

Intentem crear models, obrir fronteres i eliminar formes antigues de la nostra ment, de la nostra vida, intentem donar-li una forma plana a la lent des que interpretem l'experiència. Creiem canviar, creiem extendre'ns  i així arribar a entendre que hi ha lleis que ens limiten, que hi ha paraules mudes que governen per sempre els nostres actes i els nostres dies.

A la recerca d'una disfressa per un dia, una màscara per tota una vida. Dissolvent pels colors, martell per les formes. Tisores que retallen diferències i personalitats. A la recerca d'una essència, d'essències que siguin grata companyia durant el viatge, intentant exprimir una personalitat inadaptada, un somriure caòtic i uns ulls que s'il·luminen al perdre's. Buscant la unicitat en el més quotidià. Reescrivint una petita història per a donar-li un gran final.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada