dissabte, 10 d’agost de 2013

Here's to us.




La suprema felicidad de la vida es saber que eres amado por ti mismo o, más exactamente, a pesar de ti mismo.
Victor Hugo
 

I de sobte te n'adones: La vida és allò que fas d'ella. Allò que li dones, allò que potencies, que estimes amb més força, allò en que hi inverteixes la més poderosa moneda que tens: el temps. Allò, que senzillament fa que tot valgui la pena, allò que li dona valor a les coses.

Ens preocupem per un futur incert i, sí, deixem que un passat inexistent ens governi. Però som així, cremem memòries per evitar el dolor, tanquem finestres i portes per no veure la llum que hi ha al darrere. Passem minuts, hores, dies, buscant un significat, rossegant l'os de la pregunta que tot home té, que tot home intenta respondre sense adonar-se'n que la resposta recau en la pregunta mateixa: en ell.



Milers de cares, milers d'histories, milers de milions de batecs; en un minut, en un segon. Aquesta és la grandesa del món: la seva gent, la seva vida, les seves històries. I algú deia que l'existència no és res més que la memòria, un quimèric museu de formes inconstants: un munt de vidres trencats. Potser és així.

Però el vent continua bufant, la lluna continua pintant en el llenç negre del mar a mitjanit, les persones es mouen, junt amb el temps, amb el planeta, amb l'aigua: amb tot. Perquè si hi ha alguna constant, aquesta és el canvi: el moviment, els inicis i els finals; un nou dia és un nou començament.

La vida és subjectiva, no hi ha guia, no hi ha instruccions. Estem perduts en un mar de possibilitats que obren i tanquen les seves ales segon rere segon, un oceà de preguntes, estadístiques, emocions, nits eternes i dies encara més llargs. Inverteix en allò que t'elevi cap amunt, no hi ha temps per moltes més coses.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada