Orenda

Trencar-te, buscar les peces que riuen des del terra, ser conscient que no tornarà a ser el mateix; però no per això deixar d'intentar-ho. Trencar-te, cremar des del més amunt, congelar-te al més profund, seguint endavant. Sí.

Creuem rius de misèria, volcans d'alegria, per arribar a un final que ho pinta tot d'un negre opac. Un final que com bé anuncia la paraula, anul·la el contracte de prèstec que tots signem al nèixer. I tot i així ens dirigim inexorablement cap allà, incapaços d'entendre per què, incapaços de girar cua. Allò que dura per sempre és mort.

I el vent bufa i s'emporta les fulles que temps enrere van caure, les fa ballar fins que s'allunyen de la nostra vista, fins que som capaços d'obviar-les, fins que som capaços d'anul·lar la seva existència temporal més subjectiva. Però no se'n va adonar fins que va veure que no era qüestió d'apagar focs, que no era qüestió de tirar-hi sorra al damunt. El temps, nosaltres mateixos, la millor protecció que tenim. Tanca els ulls, apunta, dispara. Així de fàcil. Tot mor quan desapareix d'entre les parets que conformen el parietal i l'occipital, mentrestant és senzillament: viu.

Perquè viure és possiblement, la cosa més senzilla del món, simplement un passeig que sempre es fa massa curt, una estona amb aquells ulls: els ulls , les paraules adeqüades amb les persones adeqüades, un instant d'èxtasi dins l'eternitat.

Perderlo todo es ganarlo todo, porque no se posee eternamente más que lo que se ha perdido.

Henrik Johan Ibsen