1

Crits. Necessitat de sortir. Necessitat de sortir d'aquí. Imperatiu de rebentar la bombolla de titani que rodeja els pensaments, que envolta tot allò que sóc capaç de percebre. Incapacitat de fer-ho. El mercat de les idees: la subhasta dels sentiments.

Quants cops allò que ens rodeja sembla fer d'allò simple, quelcom realment complicat. Quants cops Ockham no errava, quants cops la simplicitat guanya a la pedra, a les tisores i al paper, a tot. La simplicitat d'un relacionant que tot ho uneix, d'unes paraules, d'un moviment, que creen i destrueixen en el moviment harmònic de respirar, de l'absència més completa, de la llum i la foscor, de pensar. Res hi ha més potent que la simplicitat, la complexió és la simplicitat portada a un extrem. La simplicitat és la necessitat de la unitat, de l'u,  de l'ordre en el caos, el comú detonador i denominador.

Trenquem esquemes: volem esquemes. Ens posem a la cerca del  darrer esglaó, l'últim instant de l'ascensció per veure-ho tot des de lluny, per veure el cantó fosc de la lluna. Sense saber que la immersió a l'infinit és possible al tancar els ulls, a l'abisme de la ment, l'inici del final de tot. La igualtat que tot ho uneix és allà, la igualtat essencial, més enllà de matèria i energia, de cordes i vibracions. La vida és simple, ha de ser-ho. Tot és opcional i les obligacions es desintegren alhora que la moral i els valors, fets pols després de tants anys condicionant: limitant allò que per excel·lència és lliure. Posant cadenes a allò que posseïm: el temps, mai s'arribarà molt lluny.

Ningú ens va prometre un significat, però en el darrer instant el trobaràs, quan vegis allunyant-se el temps, la llum. Quan siguis capaç de veure-ho tot, d'entendre-ho, en el darrer instant en que només queda la unitat, l'u. Serà aleshores.