Més que infinit.

Aquests núvols, aquesta foscor. La bombeta expirant un alè de claror a aquestes quatre parets. La lluna somriu a les onades i a mi. Jo. Aquí. Ara. Masses paraules, buits, excedents. I com en tot, quants cops sobrepassem les nostres possibilitats? Quants cops usem la bara de la utilitat sense consciència? Quants cops obrem sense reflexió, virem i maniobrem el timó sense cartes, sense mapes, sense estrelles, sense res. Simplement moviment.

Però això: aquests replecs de paper, tecles, lletres, paraules, conceptes, simfonies de notes mortes, de verbs i noms; ells sempre són aquí, sempre hi haurà aquest matalàs, aquest dosificador permanent de l'acció i corrector de pensament, sempre existiran, i només per això ja val la pena. Perquè en què es basa aquesta funció teatral que duem a terme tots i cadascú de nosaltres sinó en això? En anar-nos apropant a la fi, allunyar-nos de la primera explosió de vida, sense morals que valguin, sense normes ni sentits, sense valors ni preus: simplement moviment. En l'essència de tot es troba el seu antònim; tot pot acabar convertint-se en res.

Ens anem apropant i les respostes flueixen gradualment dels racons més insospitats. Tantes respostes a la recerca d'una única pregunta... I el temps... El sentit, el perquè, Déu, el Karma, la roda, el Bé: el sentit. Hem d'acceptar l'aleatorietat com a única resposta a tot això? Com a únic patró, com a expressió d'un tot significant per si mateix? Potser.

I en la infinitat trobarem les respostes, allà on horitzons desapareixen, alhora que el temps i els colors, però és fàcil trobar respostes... La gran pregunta, aquella que tot home es planteja a cada segon, que rossega com un gos per la nit. El gran interrogant que tot ho condiciona quan és transforma en resposta, o que tot ho permet quan és manté com a tal. La gran pregunta que ningú hauria de respondre: Qui ets?

Doncs tots som doblement infinits, més que infinits: posseïm l'infinit exterior, alhora que l'exterior. Qui ets? Més que infinit. Aquí i ara.