dissabte, 20 de juliol de 2013

Obsolet

Canten aquells qui el seu cabell crema en glaç que la vida és curta, que no són més que quatre dies i que no val la pena centrar-se en les preocupacions. Que viure és alegrar-se i que, la alegria no és més que la tristesa sense màscares.

Canten, xiuxiuegen als arbres més antics, somriuen a vents de noms oblidats, de direccions mai fixes, a tot allò que es pot observar, veure i sentir. Trenquen de forma brusca amb tot allò que ja no els suposa un pilar, quelcom fonamental, un motiu per a la vida. Amb tot allò que és senzillament obsolet i prescindible.

Però encara queden moltes tardors, molts sols per arribar al glaç dels cabells, al somriure cansat de l’ànima. Així que... Com entendre-ho? Com arribar a la simplicitat i a la creença de la pau, com entendre que no és cap camí de punxes esmolades, sinó un passeig. Com?

Potser no val la pena cremar per la bellesa subjectiva dels ideals, per l’estendard de les idees i del jo, potser amb respirar n’hi ha prou, amb observar els colors i la llum. Potser no hi ha més secret que oblidar i somriure, que obviar el que no és fonamental i intentar fer del passeig el més agradable possible; no caure en allò que és corromput pel convencional i arribar a la màxima expressió d’un mateix, sempre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada