dimecres, 24 de juliol de 2013

Constant

Obre la mà a la tenebra. Descobreix les línies. Línies a la foscor, línies que diuen com és, però mai qui. 

Busca sentits, normes objectives que gairebé són tangibles, que gairebé es poden agafar amb les mans. Pilars fonamentals, sèries i ordres, processos i manaments colpits a la pedra, arrelats al cel. 

No veu, és incapaç de travessar el tel d'allò que li ha definit la forma, les lents a través de les quals veu el món; simplement incapaç de fer-ho. Incapaç d'alliberar-se del superflu, explotar en l'essencial. 

Ja que, el cel és cel, la pedra és pedra i la paraula és la paraula, no hi ha ordres ni morals impossibles; no hi ha pensaments correctes ni idees tan grans com per morir en els seus mars. No hi ha fet més gran que el viure i aquest és el primer i últim Déu en el que hem de creure, en el qual la fe és valida i té sentit per sobre de tot. Viure defineix qui, com i què som. 

I martells cauran del cel per construïr a sobre de simfonies notes mortes, de fortaleses de la creença, de portes de pregunta que s'obren i es tanquen segon rere segon. I així el món creix, així el món canvia. Doncs el canvi és la única i darrera constant que mai podràs trobar. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada