Pont sobre aigües turbulentes

Oxigen. Paraules sordes que colpegen parets mudes. Relacionant infinit que cau, relacionant que potser mai ha estat. Relació. Hi és?

Sembla ser que tot tendeix al desordre més absolut, a quelcom que no qualla dins les muralles rectes de la nostra ment, dissenyada i programada a escala; dibuixada per tal de processar i realitzar. Res més. Sembla ser que no hi ha pregunta per a tantíssimes respostes, que no hi ha interrogant per a les infinites explicacions, raons, conceptes, paraules… Potser no hi ha cap «perquè» universal. Potser.

Però les fulles segueixen ballant, seguint patrons, seguint la perfecció que tants cops ha estat obviada per la retina imperfecte de l’humà, seguint les instruccions bàsiques d’una mà que sembla no tenir propietari, però que hi és; la mà d’un artista, impredictible, però d’alguna manera, significant. D’algú que per contra al que és creu, no és algú, sinó un perquè. Un interrogant que ens busca, ens cerca, per després amagar-se. La marea que et desperta a la nit per a amagar-se rere la sorra un cop l’estàs buscant. El significat que no és res més que la gran pregunta, amb les seves infinites respostes, el significat que és la relació a la qual més amunt no es pot aspirar. Ser.

Però de totes formes és fàcil la negació, potser més fàcil que una recerca el destí de la qual és certament el fracàs: la incògnita. Una recerca que condueix sense arribar mai enlloc, a un seguit d’errors, una sèrie de suposicions que, com les fitxes de domino, cauen a cada pas. Però la negació, l’atzar, absència d’ordre; l’ordre més absolut. Patró que els regeix a tots. Desordre, part d’un ordre al més amunt. Patrons. Respostes. Interrogant?