Aquí

Espurnes. Somriures. Foscor. Reminiscència. El record de quelcom que s’esborra cada cop que torna a existir, que torna a ser dibuixat per la creença de la finalitat, de la relació, del perquè. Una espelma que és pel seu foc, que no és, gràcies i a causa d’aquest.

Perfectament imperfectes. Imperfectament imperfectes. Tinta negra que corre per les venes del paper, dels porus d’una existència eternament incompleta, infinatessimalment vital, parcialment essent, per sempre.

I el pitjor segueix sent la incapacitat de veure com, de veure com tot ha deteriorat en la més absurda cendra, en el més alt i blau foc, creador, usurpador. Bogeria de viure, voler arribar al final blanc que congela, al final que para, atura i somriu. Final permanent que tot afortunat… Que tothom obté constantment.

Però el temps roda i es regenera, es corva i crema en cada instant, el temps segueix, el temps continua, immanent. El planeta gira, sense motiu, amb la inèrcia del primer xoc. Seguim aquí. Intentant respirar, intentant fer camí . Provant de fer-nos un lloc. Aquí.