dijous, 16 de maig de 2013

El paradigma del prèstec.

I és només quan et reconcilies amb el passat que el futur no se’t fa una càrrega tan feixuga, que els trons del present no fan tremolar els teus ciments. És només aleshores que pots viure, sabent allò que ets, sense ser allò que has estat.

Vivim la vida atrapats en una presó de matèria orgànica, neurones i límits, una presó que intentem fondre a base de martellades enverinades de pensament, d’un coneixement que creiem finit i abastable, busquem el sentit mitjançant el propi sentit; camins per arribar al camí mateix. Camins per satisfer el buit, per satisfer l’interrogant que ens corrou, un interrogant que ens crema, que busca i no troba, que demana sense ser correspós. Camins a enlloc, a un mateix.

Doncs l’existència és susceptible a no tenir gènesis ni apocalipsis, a no tenir a més, cap significat. A simplement ‘ser’ durant un temps; un prèstec d’energia que tard o d’hora ha de ser retornat, una energia: un temps, que pot ser abocat en qualsevol predil·lecció personal, individual, col·lectiva, tant és. Simplement això, viure per tal que al final hagi valgut la pena.

Viure segons allò que es pensa, es sent i s’estima. Viure al màxim i sense por, viure per l’avui sense tèmer allò que es va fer a l’ahir. Viure parcialment cecs, parcialment clarividents. Viure en la imperfecció més perfecta. Volar i que res aturi les nostres ales.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada