Tot és tot.

D'entre blocs de granit neix la més clara corrent d'aigua. Sincronia a l'horitzó; allò que neix i allò que mor, allò que viu: allò que és... que es fon. Som éssers destinats a l'error, a la més dubtosa subjectivitat, que camina sobre el sol del nostre planeta. Busquem sentit a allò que amb prou feines es manifesta, neguem el com d'allò que simplement s'evidencia per la seva existència. Avançem, ens movem, ens perdem, ens trobem. Errem a l'intuir l'error. Infinit.

Cremem amb l'única cosa que posseïm, cremem amb l'oxigen del temps, amb la condició dels limits, amb la creença dels contorns. Trenquem esquemes i sembrem problemes; dinamitem pensaments i sacrifiquem ideologies. Tranquil·litat, el soroll és una il·lusió, tot és tot, i seguim ofuscats per l' "és".  El gir d'un eix fonamental, la vibració d'una ona que ens conforma, que ens delimita, que ens defineix.

Seguim avançant pensant que trobarem el sentit, recorrent un camí tants cops traçat, buscant explicacions als núvols i escupint a allà on només hi ha ferro. Seguim pensant que existeix un bé i un mal, un centre i una perifèria. Seguim pensant que pensem i que aquest pensament és el correcte. Vivim buscant camins, camins que es dirigeixen cap el bell mig d'un mateix. Continuem intentant trobar el nucli de nosaltres mateixos, sense adonar-nos que al recórrer el camí: al crear-lo, estem construïnt aquest centre, l'aixequem i engendrem sense necessitat de bigues ni fonaments.

Vindrà un temps en que veurem que no hi ha limit que prevalgui sobre la totalitat, que l'únic límit que existeix és allò que nosaltres podem percebre. Despertarem de la ceguesa que és la incapacitat de veure, de dirigir la mirada, de controlar la mirada. Una immensa existència, eterna, ilimitada, entre els confins del temps.