dilluns, 1 d’abril de 2013

I ens parlen d'il·luminació, d'un espectacle de llums que poc té a veure amb fotons i foscor; d'una llum que poca gent ha vist, d'una felicitat que no té aquest nom, que no comporta patiment, una roda que deixa de girar: pau.

Doncs si bé la felicitat existeix, en la majoria dels seus casos porta un patiment implícit: no hi ha dia sense nit, no hi ha llum sense foscor. Tota felicitat té la tristesa com a moneda de canvi; gairebé tota. Res és gratuït, exceptuant potser "ser".

Però tot i això, tirem endavant, sacrificant-nos, acceptant el que sembla ser el comerç just de la vida. Tancant els ulls i assentint amb el cap. "És així". "Tirarem endavant tot i les pedres al camí.", "Farem força.". D'acord.

Però i si decidíssim tallar, sacrificar i sanejar tot allò que ens han ensenyat? Renunciar a tot el que comporta la dualitat felicitat-patiment, el gran esforç pel gran alliberament; només amb el moviment ets conscient de la cadena.

Infinits tipus de felicitat: aquella que prové de l’experiència, aquella que prové de les persones que ens rodegen, aquella que prové del simple fet d’existir, etc. I les seves pertinents absències: dolors, patiments.  Però... Absència d’existir? Tocat. Enfonsat.

Quedar-se amb l’única felicitat, amb l’únic anhel que no provoca patiment en la seva absència; gaudir del camí del mig amb tota la resta, simplement creure en ell. No abusar d'allò que pot desaparèixer i explotar, simplement explotar en ser, esborrar un ‘jo’ tants cops negat, explorar els seus límits i sobrepassar-los. Esclatar i distendre’s en allò que no té confins. Trobar la transparència... respirar i sentir com l’univers expira.

finis

 

1 comentari:

  1. Quizá, no sé –porque en estas cosas creo que la suposición e inseguridad consiguiente es el primer ingrediente con el que se cocina el argumento–, la evolución implica una contradicción entre lo integrado y aprendido y lo novedoso y por integrar, de ahí los bandazos, los revolcones por lo viejo y el deseo de salir de eso para vivir lo mismo desde otro nivel. Quizá es consustancial al hecho de que lo que llamamos nuestra vida implica esa oportunidad de realizar en un nivel lo que desde otros niveles se considera imprescindible y posible para continuar la manifestación de una inteligencia que, como tal, no repite errores, pues eso es morir, sino que crea formas e investiga y permite y observa y celebra…, sí, la conciencia creo que celebra cuando un éxito interno se manifiesta. Quizá esa conformidad y fusión con los niveles sutiles es–para mí– la felicidad más plena y duradera. Todo lo externo que contribuye a esos momentos, espacios, son partes de ese camino que la inteligencia crea según unas leyes generales que se aplican implacables, formando parte de una ciencia a la que nosotros no tenemos acceso a través de nuestra tan amada y sobrevalorada ciencia. La vida es eterna en su evolución, creo yo, y sus principios y leyes no siempre están de acuerdo con los que la sociedad humana sostiene como verdades inmutables. A veces, algunas veces, se nos manipula y nos "deseducan", nos alejan de los principios de la vida, lo que llevará a pequeñas excursiones por lo sombrío, pero tenemos toda la eternidad para tomar conciencia y decidir nuevas formas.

    ResponElimina