Apeiros

Somriure, somriure pensant que el significat de la vida és aquell que un mateix li dona. Creient que puc canviar tot allò que no vull que sigui, que puc crear tot allò que no és. Per què no?

Normes, lleis... Estàndards que es converteixen en motlles. Què és allò que distingeix a l'individu de la massa? Si tothom és especial a la seva manera, especial redunda? Quina és la diferència entre tu i jo? I si aquesta diferència és present en tot, és diferència?

Naixem de cultures, de pensaments preestablerts i de prejudicis prefabricats que ens fan ser com som. Si és així, on és la llibertat més enllà de les fronteres d'allà on vam néixer?

Ens fan creure limitats; per la pell del nostre cos, per l'atmosfera terrestre, per una infinitat de coses. Però on són els límits més enllà dels nostres ulls?

I els murs, les fronteres? On són les barricades creades per les nostres retines? On és l'abisme de què tants cops ens han parlat? Doncs al mateix lloc on són els nacionalismes, els tractats, la propietat d'allò que és de tots, els Déus salvadors, allà.

No existeix límit més enllà de les fronteres de la nostra pròpia ment: més enllà de murs de contenció amb els quals ja naixem; més enllà no hi ha superfície que acabi, no hi ha muntanya que acabi en pic, allà tot és tot i, no hi ha res que s'hi escapi. Allà, aquí; tant és.

I pensem que el vent balla amb el foc, i que l'aigua llisca sobre la terra, erosionant-la, lluitant, batallant eternament. I som incapaços de veure la vibració: el comú denominador de tot, una vibració, quelcom tant simple com una nota, però de proporcions còsmiques, d'escales infinites, incommensurable: sense límits.