dimarts, 15 de gener de 2013

Votre jeu, vos règles.

I ens diuen que el més important és seguir el cor, que el guia per tot el que ens trobarem és aquest múscul bategant. Després ens titllen d'impulsius, de seguir camins sense final, o encara pitjor: de finals impossibles... Maneres, manuals i escrits que donen el paper de protagonista a la raó... Crematoris per a la originalitat. Camins tants cops seguits que es desfan sota petjades propies i alienes.

Doncs no han estat pocs aquells qui han parlat sobre la vida, sobre com viure-la, sobre com afrontar-la i titllant d'incorrecte tot altre camí. Parlen d'ella com si fos un animal, un problema per a ser resolt, o un quadern per a ser omplert de colors o fòrmules matemàtiques. Parlen, deixen anar paraules, consells que mai aplicaran i principis universals que només regeixen instantaniament el seu únic planeta. Parlar és gratuït, però a vegades parlar ens pot sortir tant car... La vida potser, en aquest moment, és el que fem d'ella... res més. Les paraules no són res més que un sospir.

Savis enunciaran, llibres mil·lenaris recordaran i lleis absurdes exigiran... Manaments, vies i solucions per a alliberar-nos d'aquest buit, mètodes per omplir-lo mitjançant llums cegadores,  compassió i fe. Són opcions, totes igual de vàlides... o no.  Però cal entendre que no hi ha cap buit dins nostre, sinó un interrogant immanent a l'existència, una pregunta adherida al viure. Qui la respon marxa, qui la manté oberta...Resta aquí.

Faríem bé de mirar el cel, d'observar el moviment de tot allò que ens rodeja. Lligat a tot, però no per això menys lliure... Lliure de guies, normes socials i saviesa de segles passats. Lliure per a triar.

Apren a parlar el teu propi llenguatge, apren a escoltar-te... Troba la intersecció entre cor i ment... allà no hi trobaràs el penediment, sinó el teu propi camí orgànic i simbiòtic amb la resta de la humanitat. O no ho facis: ets lliure de buscar les teves pròpies formules, de buscar allò amb què et sentis amb harmonia: aquesta recerca té el seu punt àlgid amb una pregunta, un èxtasis que és la seva resposta i després d'això...s'apaga. I no hi ha ésser vivent que se'n lliuri.

Recorda que els minuts marxen, els segons s'apaguen i que tot allò que tens ara crema poc a poc. Aprofita el dubte i accepta el dolor, doncs és només gràcies a aquests que caminem... És només gràcies a aquests que sabem que cal respondre una pregunta. I viu, per sobre de tot, sigues lliure de viure... Només viuràs un cop i els errors han de ser teus.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada