diumenge, 13 de gener de 2013

L'esbós d'una drecera.


"La vida de cada home és un camí cap a un mateix, l'assaig d'un camí, l'esbós d'una drecera."
Hermann Hesse


 

De sobte te n'adones que ets capaç d'adaptar-te, que encara que les coses no siguin tal com les volies, potser és millor que siguin com han estat... Potser és una manera d'aconseguir  no pedre mai res, d'aconseguir el millor de la vida.

Diuen que allò que no mata, transforma. I si no transforma, t'ha matat. I així ho crec. Què és que la vida sinó  res més que un mirall que reflexa el canvi? Et somriu si somrius, t'acarícia si t'acarícies. No intentis canviar el teu reflex... L'única manera de fer-ho és modificar-te a tu mateix.

Montaigne tenia conceptes pessimistes i sobret escèptics sobre la veritat, sobre els conceptes mateixos, sobre tot allò del que es pot parlar, sentir i pensar. L'única excepció Montaigne la tenia sobre l'amistat: "Érem amics perquè ell era ell, i jo era jo" deia a De l'amistat. Però és en aquesta perfecció on divergeixo: No veig possible el seu concepte de l'amistat com a sentiment atorgat per la divinitat, potser és que mai no s'ha experimentat a les meves carns. Un amic és una persona amb la qual vius i la qual dona part del significat d'aquesta experiència vital. Potser és que aquella amistat ideal entre ell i Étienne de La Boétie encara mai s'ha creuat pels meus ulls, doncs no entra al meu cap com una amistat pot ser perfecta. Perfecció implica una calma que crec que no posseeix la vida, implica una naturalesa estàtica que és incapaç de ser concebuda per la meva ment. Perfecció implica encaix sense fricció: fusió.

Possiblement serem fruit d'una vibració còsmica i segurament les paraules moriran amb nosaltres, i és per això que cal buscar una bellesa efímera, una qualitat amagada a aquelles coses que fa  els nostres sentiments es turbin. Hem de buscar la felicitat màxima i  hem de viure la vida per tal de fer-la quelcom bell, quelcom que valgui la pena. Tot camí és vàlid, i només el pensar-lo el fa correcte o erròni.... I aquestes paraules avui són la bíblia, i demà seran un manifest ateu. Tot és subjecte al canvi, inclós el teu pensament, no t'hi aferris: no serveix de res. L'amistat és tan senzilla com això i és per això que no hi veig la perfecció: les coses perfectes no tendeixen al canvi; deu ser per això que tothom les defuig amb el pensament. No som perfectes, i busquem una bellesa imperfecta, una unió que fugi de la eternitat i la perfecció per tal que sigui tangible: empírica.

I és per això que cal viure, que cal experimentar, que cal buscar la bellesa a arreu, que cal buscar el seu tacte, el seu perfum i la seva imatge. Recórre tots els camins, visita totes les ciutats, i tria aquelles que et siguin més belles i aquelles que més t'omplin. Doncs la vida és això, triar i triar amb el cor, no deixar que les paraules d'altres t'enverinin els pensaments: estima les teves decisions, decideix  amb el cor, no amb balançes.

Limita't a seguir el corrent de la vida, no de la societat. Somriu a les circumstàncies, sense deixar de voler canviar-les.

Res és per sempre, i res ho serà. Tot té un final en nosaltres mateixos, així que disfruta de les persones, dels seus somriures, del seu calor i del temps que t'aporten, que al cap i a la fi és tot allò que algú et pot donar sense esperar res a canvi.

Dona gràcies i mira al cel, a les estrelles, als núvols. Amunt, doncs és allà on recau el sentit de tot: a la foscor, al fi de l'existència: al no-res.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada