divendres, 18 de gener de 2013

Crematori de camins.

Mirades d'odi. Res. Batecs d'esperança. Res. Si no estàs alegre, no és el camí.

És trist adonar-se'n que fora dels teus segons no existeix temps que valgui. Que fora dels teus batecs tota vida és insalvable, incommesurable i inintel·ligible. Les accions cremen com ho fan els instants. Som prescindibles. És trist adonar-te'n que no entenem l'infinit perquè som fronteres... Tota la nostra vida es basa en aquestes. Que ara som, i ja no. Que demà no serem, i ahir vam ser... Finit.

Mans que s'aixequen, paraules mudes, creus creure fins que te n'adones que fer-ho és la teva única opció. Creure et fa ser. Tenim limits, murs que si bé es poden saltar, van precedits i seguits per més murs. I és que la vida és una cursa d'obstacles. L'existència és un salt. Tot allò que deixes enrere ja no és, allò que és al teu davant; tampoc.

Intentem trobar formes de saltar, esquivar o desfer-nos de les tanques de la cursa... Totes vàlides, totes tolerants i limitades per elles mateixes. La qüestió és saltar i no caure. La qüestió és obrir via, no tenir por a caure, doncs tard o d'hora la cursa acabarà. Desfer-te d'allò que no ajuda al salt, i que imposa el dubte com a carta magna. Eliminar pesos als peus.

Viu i salta, corre cap al següent límit, cap al següent mur, cap a la següent frontera. Tard o d'hora la fi arriba, sense esperar-la, sense cercar-la arriba. Totes les opcions són vàlides i individuals. Tot camí és camí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada