dimarts, 8 de gener de 2013

Només és derrotat qui mai ha lluitat.

És trist adonar-se'n de tantíssimes coses. Potser és trist conèixer. I és que com més et submergeixes, més alta és la pressió i com més nedes cap al fons: cap a l'essència, més alta és la foscor. Un camí cap a la comprensió, que passa i no té com a destí la realització ni la felicitat total. Senzillament esborrem la màgia de la ignorància. Esborrem la màgia de la simplicitat, dels motors primers no accionats per ningú. Veiem més, a canvi de també patir allò que hem afegit.

Potser tristesa és comprensió, potser l'ésser humà no podrà arribar mai a ser un ésser complet. Potser aquell bri de tristor estarà allà per sempre, potser ens ajudarà a reconèixer la felicitat: A gaudir-la. A conservar-la.

Doncs de la mateixa manera que hom conviu amb la nit i el dia, és possible que hom hagi de conviure amb la tristesa i la felicitat: amb la melancolia i l'èxtasi; potser són necessàris l'un amb l'altre perquè no desapareguin: l'etern és mort.

L'ésser humà és un ésser creador, i  com a tal és capaç de crear. Crear nous conceptes, crear un canvi, no només en el món, sinó en nosaltres mateixos. Perquè llibertat és la capacitat de deixar de ser qui ets. I potser autenticitat és creure en aquests canvis, i que la voluntat coincideixi amb l'acció.

Que som individius creadors de moments, amb l'única benzina que és la vida; el sospir d'algú; d'alguna cosa.

Malhauradament hi ha creençes que cremen, i malhauradament hi ha conceptes que desintegren. Creure conèixer quelcom realitza transformacions dins la realitat flotant i canviant que només nosaltres som capaços de veure. Conèixer implica perdre, i en la pèrdua està la llibertat. Doncs només és lliure aquell que és capaç de sacrificar per a guanyar. I només és autèntic aquell qui actua segons la seva pròpia llibertat, segons la seva pròpia voluntat i convicció d'aquesta.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada