La música d'enllaçar.

Potser viure és creure en la vida, en la vida després del fràcas, en la vida que hi ha en la superació de les propies fronteres.

Doncs existeixen els errors, i existeixen les caigudes. Doncs existeixen els encerts i també les pujades. I és feina nostra passar per tots i cadascun dels que poguem arribar a cometre. Per sobre de tot, per sobre d'errors i encerts, hi ha les oportunitats. Per sobre de pujades i caigudes hi ha camí.

I potser estimar és ser lliure. Potser estimar és creure en la connexió que hi ha a l'aire. En les vibracions que ens connecten a tots i a cadascun de nosaltres, en haver trobat un enllaç que no és fet de matèria. I que tot i la seva naturalesa canviant mai arriba a esborrar-se.

Potser la vida ens pren i la vida ens dona. Però és feina nostra i només nostra crear aquestes vibracions a l'aire. Doncs només aquells que creuen en cadenes d'acer i corretges de cuir sabran què és perdre. Perquè els enllaços no són limitants, sinó llibertaris. Enllaç és oferir una nova possibilitat, no limitar-se a aquesta. Enllaç és connexió de cors, perifèria d'ànimes. Enllaç és llibertat: llibertats.

I el secret és trobar els vincles, trobar les vibracions que uneixen però no fusionen. Vibracions que al separar-se no es destrueixen. Vibracions que deixen ser, sabent que mai deixaran d'existir, passi el que passi.

Doncs enllaç és allò que respira i batega per sí sol, que és capaç de veure el sol a milers de quilòmetres de distància sabent que tot el que necessita és a l'interior, al més profund de si mateix. Que mai deixarà d'existir, i per això cal deixar que tot simplement succeeixi, i no voler  fer una batalla de fogueix contra el mur impenetrable d'allò que ha de passar.

Perquè cap enllaç és igual, i en això radica la diferència, i aquesta és la raó que mai cap somriure sigui exactament igual. Per això cada instant és únic. I per això cal exprèmer cada vincle, cada instant, i cada somriure fins al seu límit, fins a trobar la vibració: fins a trobar... l'enllaç.