L'hèlix de ser.

Doncs senzillament no som prou forts, prou forts per suportar el pes d'una vida immortal, d'una eternitat latent, de la sang refredant-se pels segles dels segles. I per això morim. I l'única veritat es que tot és finit, doncs tot mor amb nosaltres.

La gent vindrà, s'anirà, i tornarà. Perquè cada hola és un adéu, fins i tot el primer. Perquè el regal d'oblidar és l'espai restant. Perquè la vida és un espiral i cap moment és el mateix, però tots són interconnectats. I diran que una vida perfecta seria una vida que no acabés, discrepo, vida és acabar-se, i és en aquest verb que es troba la clau.

L'error és no moure'ns, l'error és la por al canvi. L'error és la por. Però de què hem de tenir por si no és de nosaltres mateixos? Doncs som nosaltres i només nosaltres qui permetem el dolor, qui ens afligim les ferides. És la nostra falta, la de ningú més.

I el nostre primer amor, el  que durarà pels anys dels anys, bé, el podem trobar dia rere dia, només mirant-nos al mirall. Ell ha estat qui ens ha escoltat, qui va començar a comprendre'ns, qui serà sempre al nostre costat, en els somriures i en els plors. Sempre. Perquè, si el nostre primer amor no fóssim nosaltres, qui seríem sinó algú altre?

Ens passem la vida buscant parts, quarts i trossos de nosaltres mateixos escampats pel planeta. Però vam néixer sencers, i a vegades ens oblidem que l'essencial és amb el que naixem i amb el que morim. Que l'únic que ens ha donat la vida som nosaltres mateixos i temps, i això no ens ho podrà prendre mai ningú sinó qui ens ho va donar. Que podem regalar el nostre temps, però hem de recordar que és nostre, i que només nosaltres som responsables del seu ús. Que vam néixer sencers i amb temps, això és el vital. Doncs creiem en tantes coses que ens oblidem que aquell qui les fa som nosaltres, que no hi ha cap altra camí que el que la primera persona recorre. Jo.

Estima't, doncs si ho fas no hauràs de témer res. Estima't perquè la vida és massa curta com per no fer-ho. Estima't perquè tu, ets tu.