dijous, 3 de gener de 2013

Gràcies.

Potser la pregunta, és que bé, no hi ha cap pregunta. Potser no hi ha bé col·lectiu, ni atzar, ni aleatorietat que valgui. Potser simplement el que cal és adonar-nos que som un sospir. Res més, un parpelleig del temps. Ni just, ni injust. Una fracció de res. Que per sobre de conceptes abstractes, de patiments i amors que mai seran, som nosaltres, i res més.

Sí, he estat donat voltes i lladrant a l'Univers, cridant al buit, queixant-me de la seva inexistència. Buscant normes on només hi havia aire, potser del que es tracta és de fer d'això un  bon lloc. Acomodar-se i lluitar pels nostres somnis. Gaudir de l'aire que respirem, de les persones que hi són, i admirar a aquelles que potser ja no poden ser-hi.

Simplement respirar, i estimar a tot allò que és al nostre voltant tal i com és, no com podria ser. Val la pena donar un cop d'ull a la vida, i admirar-la, donar-li la mà, i apreciar que potser no és perfecta, però tampoc ho som nosaltres. Què podem retreure-li?

Que els dies passen, i els calendaris cremen i que les nostres queixes tenen el mateix pes que les nostres rialles.... Posats a elegir, fem-ho amb el cor.

Cauràs, però també t'aixecaràs, perquè només els vius estimen la vida. Per a qualsevol opció alternativa ja tindrem temps quan haurem exhaurit el nostre temps.

Gràcies, potser és un eufemisme, però gràcies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada