Gràcies.

Potser la pregunta, és que bé, no hi ha cap pregunta. Potser no hi ha bé col·lectiu, ni atzar, ni aleatorietat que valgui. Potser simplement el que cal és adonar-nos que som un sospir. Res més, un parpelleig del temps. Ni just, ni injust. Una fracció de res. Que per sobre de conceptes abstractes, de patiments i amors que mai seran, som nosaltres, i res més.

Sí, he estat donat voltes i lladrant a l'Univers, cridant al buit, queixant-me de la seva inexistència. Buscant normes on només hi havia aire, potser del que es tracta és de fer d'això un  bon lloc. Acomodar-se i lluitar pels nostres somnis. Gaudir de l'aire que respirem, de les persones que hi són, i admirar a aquelles que potser ja no poden ser-hi.

Simplement respirar, i estimar a tot allò que és al nostre voltant tal i com és, no com podria ser. Val la pena donar un cop d'ull a la vida, i admirar-la, donar-li la mà, i apreciar que potser no és perfecta, però tampoc ho som nosaltres. Què podem retreure-li?

Que els dies passen, i els calendaris cremen i que les nostres queixes tenen el mateix pes que les nostres rialles.... Posats a elegir, fem-ho amb el cor.

Cauràs, però també t'aixecaràs, perquè només els vius estimen la vida. Per a qualsevol opció alternativa ja tindrem temps quan haurem exhaurit el nostre temps.

Gràcies, potser és un eufemisme, però gràcies.