El plaer de la destrucció

Perquè mentiria si digués que crec en allò que sobrepassa el que puc sentir i entendre. Mentiria si digués que crec en ànimes ascendents, en divinitats o en ideologies correctes... Que crec en allò que ens uneix i ens separa per sempre.

Diria que som un tot, que inexplicablement som interconnectats d'una forma subtil, invisible i eficaç amb tot allò que mou l'univers. Que la solució...Que el sentit es basa en això. Però és així?

M'agradaria pensar en un gran interrogant, del qual nosaltres som la resposta. Em deixaria seduir per realitats còsmiques a l'interior de les quals no hi ha dubtes. M'agradaria viure amb certesa, és mes: amb total seguretat. No és així.

Em menteixo i cremo teories d'altres: esborro camins i petjades alienes... Busco la meva pròpia, i potser erro al fer-ho. Dibuixo i esborro, erigeixo i ensorro. No veig apropament: camí circular?

Estic segur de l'existència, insegur del perquè, ignorant del com. El dubte crema, redueix a cendres tot allò que algun cop podria ser; redueix a res allò que comença. Impossibilita l'entendre. Potser la qüestió és acceptar el dubte; potser acceptar el dubte és sentència de mort del pensament, de ser. Potser.

Raonaments d'abans...Algun cop van ser meus; ara són d'altres. L'evolució, el canvi constant, la inestabilitat: allò que vaig creure ja no és, la llei del meu viure canvia, i jo amb ella. Com conèixer en un canvi constant, més enllà d'aquest canvi?  És necessari?

 

Creient, somnio; i si somnio ric;

...No trobo altra manera de dir el que vull dir.

 

Paraules de fusta, paraules que cremen

Mar que tanca i sense voler ofega.

Conceptes, tragèdies, rimes, poemes.

 

Es trenca l'esquema: no sóc el que era

procés infinit, procés que no cessa.

Ombres  canvien: ombres desapareixen.

El plaer de la destrucció, el plaer de tornar a néixer.