dissabte, 8 de desembre de 2012

Migracions.





Doncs hi ha deures que atrauen, i desitjos que cremen. Paraules que marxen, silencis que venen.

Potser el pitjor: el més gran dels nostres enemics,  és l'infinit, l'eternitat, la permanència. Tendim a creure que tot estat és per sempre, que les paraules s'adhereixen al nostre cor, que les petjades no s'esborren, que el dolor mai marxara.

Per sort sabem que tot és passatjer, fins i tot nosaltres mateixos; que de la mateixa manera que les aus migren, també s'allunya tot allò que és amb nosaltres. Construïm castells a l'aire amb intenció d'habitar-los. Escalem muralles de sorra, dissenyem ponts de vapor. Creiem poder dibuixar la nostra vida, quan ni tant sols som capaços de triar-ne el paper. Consumim oxígen, cremem temps, segon rere segon.

Consciència universal. El dolor és migratori, se'n va, però sí: també torna. Busca en el silenci, doncs només quan totes les altres veus s'han acallat, ets capaç de sentir la teva.

Life goes by so fast
You only want to do what you think is right
Close your eyes and then it's past.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada