dimecres, 26 de desembre de 2012

House of cards

Si em pogués desfer de qualsevol cosa? De les preguntes, definitivament de les preguntes. Potser.

Dubtes, buits: interrogants colossals que pressionen el diafragma, que serveixen de combustible a la locomotora del cor, del cos i que no fan més que vinclar-nos d'un cantó a l'altre, endavant i enrere. Les preguntes. No?

Potser la ignorància és una forma de gaudir.... Qui no sap que pateix, no pateix. I de la mateixa manera que podem creure en tot, també podem creure en res, no creure, vaja.  I potser entendre que els estels són ulls d'aquells qui t'estimen és millor que veure gegantines esferes gasoses de gas a encara més grans distàncies... Potser és més fàcil... Potser.

Sigui com sigui, es miri per on es miri, els interrogants existeixen, són el motor del món, i alhora també el seu teló. Com més coneixes una realitat, més t'hi vols submergir, tot i saber que la foscor és tot allò que podràs arribar a veure al teu davant.

Potser tot és una gran immersió, tot; la unitat a la foscor... l'harmonia de no veure, de tirar endavant, de conèixer per a esborrar. La inexistència del temps més enllà del record.

Potser sense les preguntes això no seria. Potser tot consisteix en preguntes. Preguntar? Preguntar és aixecar un castell de cartes, sent conscient del seu final.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada