dimecres, 19 de desembre de 2012

Eurítmia

A mesura que avances te n’adones del camí: de les petjades que milers de milers han deixat sobre la anciana i desolada terra que és aquest verb anomenat existència. Petjades…Ni possessions, ni diners, ni immenses i àmplies col·leccions de segells, res: només petjades.

Si bé objectes, monedes, mansions i bellíssimes galeries d’art poden omplir i buidar el contingut de les nostres butxaques, és sabut que aquells que deixen marcat en foc el recorregut del seu camí no ho fan amb els peus ni a cop de talonari, sinó que amb el cap: amb el cor.

Perquè, no és necessari renunciar a la comoditat: la recerca d’una vida millor; doncs és aquesta un dels motors de l’espècie humana. Però  tampoc és necessària la renúncia al desig del misteri, l’amor als interrogants: la trobada constant i mai coneguda de la bellesa.

Crec que hom, de la mateixa manera que busca l’harmonia amb el món que l’envolta, també ho hauria de fer amb el món que l’omple. Que de la mateixa manera que escoltem els vent, estudiem els moviment dels estels o ens meravellem de les onades trencant rabioses al penya-segat, hauríem de saber diferenciar els colors del pensament i apreciar el xiuxiueig del més profund jo. Doncs som esclaus del món perquè l’hem esclavitzat, i som esclaus d’un destí inexplicable perquè no som capaços ni d’explicar-nos a nosaltres mateixos.

En l’harmonia recau la felicitat: en tenir respostes i buscar-ne les preguntes, en tenir preguntes, i buscar-ne les respostes. Crec que aquells que troben l’harmonia deixen de levitar per a poder plantar els peus a terra… Per a deixar petjada…. Per caminar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada