dilluns, 31 de desembre de 2012

Monòlegs. Diàlegs entre cor i ment.

Una mena de succió cap a un mateix, una implosió constant que fa de baròmetre d'allò que és o no és dins nostre. Això és l'ànima. Un indicador, i diu que tot ha de canviar, o per d'altra banda, res canviarà. Que per tal de tenir noves oportunitats has de voler intentar el mai abans provat. Que has de deixar de jugar sobre segur per tal de ser el màxim guanyador del joc que és la vida.

Potser el pitjor de tot és no creure en res. No tenir ideals clars, no tenir normes per a veure la vida a través, potser el pitjor és l'aleatorietat, el canvi constant i sense sentit: l'atzar. Potser el pitjor és viure tancat dins la teva pròpia cel·la... Una cel·la de la qual n'ets esclau i rei: esclau d'unes lleis fetes per tu mateix... Mariner que recorre una mar, que si bé un cop va crear ara torna a descobrir. Odiem les cadenes, i més si qui les imposa és un mateix.

És fàcil, o seria fàcil un món en foscor... La mort és el camí senzill. Però no comparteixo aquest camí, doncs la mort ja és en el patiment, i en el patiment també hi ha un bri de vida. Són idees confuses d'una ment confusa; idees abstractes d'una ment abstracta. Són idees cansades d'una ment ja cansada.

Si bé les ànsies de viure són grans, rere aquestes es troba un canvi constant i profund, dins del més profund d'un mateix, en aquell lloc on només els canvis són possibles.

I tot sovint ho tenim tot per ser feliços, tenim tots els ingredients, però temo que en la basta majoria dels casos allò que falta és la calor d'un forn... La calor per tal que la massa freda resultant de la combinació dels ingredients arribi a ser allò que ha de ser, que hauria de ser.

Ho tenim tot, però ens falta que aquest tot qualli. Ens falta una connexió... Amb una connexió tot seria més fàcil. Definitivament falta una connexió.

Respecte a la connexió, bé... Prenem decisions en escenes preestablertes per decisions ja preses. La primera decisió la ignoro, possiblement si no ho fes la meva vida ja seria complerta. Però tampoc és cap objectiu, doncs una vida complerta equival a la mort, encara que sigui biològicament en vida. No hi ha cap clau per trobar aquesta decisió, ni tampoc per a veure la vida a través, doncs al final, el que importa són els penediments; la minimització d'aquests, i aquesta s'aconsegueix fent allò que hom sent a l'instant; escoltant la seva veu interior i no tenint por. Evitar la por al màxim, evitar-la del tot si és que es pot.

La felicitat es troba dins de tots nosaltres, però tot i ser el camí més fàcil per arribar-hi, no és pas el més directe (també es podria considerar la inversa). Crec profundament que hem de conèixer-nos a nosaltres mateixos i evitar la mentira, i més si és dirigida cap al nostre propi centre.

Hem de perdre la por, la por de seguir-nos a nosaltres mateixos, la por de ser escoltats, de ser escoltats per les nostres pròpies orelles.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada