divendres, 23 de novembre de 2012

Re-Evolució

Atrapats, presoners d'una cel·la anomenada Sistema, que si bé no vam crear, l'hem acceptat com a nostre, i hem decorat fins a fer-ne una llar.

Llar... Però presó. Doncs, sí, és cert que la societat té com a origen la protecció: la recerca de l'absolut del qual som mancats els éssers humans... I encara ho és més que aquest concepte es va corrompre temps enrere... Tant enrere que aquesta corrupció ja corre per les nostres venes, tenyeix els nostres pensaments i difumina la realitat que creiem veure.

El camí i el destí és la felicitat, estem d'acord. Però és a cas el millor el que la societat ha traçat amb tanta cura?

No ho crec.

L'educació. Aquí comença tot, podríem admetre que aquesta ha donat passes de gegant en els últims temps, però cap a un únic sentit. Llibertat, tolerància, democràcia... Són tòpics en els quals ens hem assentat, i no em sembla gens malament. Però, i l'objectiu? Nodrir, alimentar de coneixement i inflar de números, lletres i exposicions orals, escrites i gestuals, a les persones. Un futur millor... Una empresa, un bon salari, amb una mica de sort quelcom que t'agradi treballar, i mínimament t'ompli: que et deixi fer un tast de felicitat, una mena de dosi diària, de forma que així les teves feres interiors siguin emmudides amb una mica de mel, repartida als llavis del món.

Però on són les escoles, instituts, Universitats, liceus, conservatoris... Que ensenyen, no a derivar, sinó a ser feliç? On són aquells llocs que et diuen que el teu límit no és sinó la teva pròpia felicitat?

Llocs assentats, no en l'abstracció, sinó en les necessitats individuals de cadascú, on les arts flueixin a l'aire amb la mateixa llibertat que ho fan la resta de sabers i branques de la humanitat, un lloc on el model a seguir no sigui una rèplica moderna del sistema educatiu de la revolució industrial.

Siguem sincers, no volem gent preparada, ni treballadora, ni savis, ni tècnics, ni escriptors...: Volem persones, que persegueixin el seu somni i ajudin a la resta a complir el seu propi.

Persones amb il·lusió, però no per les possibilitats, sinó per l'impossible. Éssers que no coneguin els límits del seu camí, i que puguin i siguin capaços de trobar quina és la seva veritable passió.

Ningú vol un món de treballadors... Potser només uns quants... Però crec important: vital, que aquest sigui un món... una societat; de somnis, idees, de gent viva.

I només serà quan ens desfem de les cadenes del passat que renaixerem

"Si viajaras dos cientos años atrás y le preguntáses a alguien qué coche quiere, la respuesta más probable sería: "El que tenga más caballos". Así es, el animal. "

Creuem rius, desfem fronteres, no és una revolució, sinó la posada en marxa d'una evolució que vam aturar segles enrere... Doncs sí, sabem més, hem arribat a la lluna, hem observat els nostres orígens allà on convergeixen amb els nostres propis límits...

Però hem evolucionat nosaltres, la nostra essència? L'estancament d'una societat, si és així, és quelcom preocupant.

Potser, a la cel·la on vivim ja no s'hi poden fer reformes, doncs no són les seves partes, sinó els seus fonaments els que d'un instant a l'altre poden fer fallida, i esfondrar amb ells tota l'estructura.

Deixem d'imposar-nos sostres, i gaudim de la llum de les estrelles, de la llum, de l'infinit, de l'ara.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada