diumenge, 11 de novembre de 2012

La tinta dels interrogants.

"Toda pregunta que puede ser concebida, tiene una respuesta."


William Blake


 

I tot va ser fruit d'una intuïció d'última hora, instantani, fora del temps, simplement va ser.

Una explosió del tot, per la inèrcia del qual encara ens movem: un interrogant còsmic i infinit, un interrogant el qual hem d'acceptar sent conscients de la seva naturalesa irresoluble.

Doncs és evident que asteroides, planetes, satèl·lits i electrons, tots formen part del mateix: d'un sistema material del qual nosaltres nomes som inquilins, híbrids.

Doncs podríem estar d'acord en que si bé l'Univers és infinit, aquest es regeix per un dualisme fonamental.

El material i el no-material, l'abstracte i el concret, el viu i el mort, el que és i el que simplement, no és.

Doncs cadascun dels partícips d'aquest dualisme ha de ser conscient que és subjecte a unes normes ja dictades, ja escrites: uns drets i uns deures, la potència i la impotència, i és esclau d'aquestes.

Si bé les pedres són eternes, manquen de vida; són inanimades... I aquells que som finits, gaudim de quelcom anomenat lliure albir, que deriva cap a la simple voluntat i a l'acció d'aquesta... Això sí, tenim un temps definit i limitat per tal de portar-les a terme. "Podem" durant un curt temps, en contra d'allò que "no pot", per sempre.

Tots som subjectes a unes lleis físiques que governen un món o un univers, que porta el seu mateix adjectiu: físic.

Però com bé la vida té la no-vida, l'etern: el finit, l'estàtic: el dinàmic i el zero té la quantitat; les lleis de la física conviuen amb les lleis de la no-física; les lleis de tot allò que no és físic. Ens som conscients de la seva existència perquè ho veiem, ho intuïm dia rere dia; però de la mateixa manera que veiem l'eternitat i no la podem comprendre, que apreciem la mort, però només podem veure-la com a un son indefinidament llarg: mai podrem comprendre les lleis de la no-física, perquè senzillament no formen part de nosaltres mateixos, perquè som físics, materials, finits...vius.

Parlem sobre matèria, doncs som materials; contemplem l'eternitat perquè hi compartim el món, però hem d'acceptar els interrogants que no podem respondre amb la nostra mateixa tinta.

Podem estudiar moviments... ens movem. Però l'estàtic? L'estàtic és un univers que mai podrem entendre... Canviem, doncs som el canvi... Canviem, gràcies als interrogants... Tot va a un mateix engima, que es biparteix en dos: això és el dualisme... i cap allà és cap on hem d'anar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada