L'etern és oblit.

Va escalar muntanyes, recórrer congosts, travessar rius i valls, dormint al ras, pensant en ella, vivint en ella. El seu amor el feia immune al fred, reticent a la son, creient d'ell mateix, practicant del seu cabell, orador del seu perfum. La fe de trobar una fi on tots dos romanguessin junts era la seva benzina, allò que el feia moure, un impuls vital, una descàrrega cega.

Però a la fi, un cop va haver obert les pesades portes de fusta, travessat els passadissos de marbre, un cop va arribar, no hi era. La seva recerca finalitzava en el no res,  la seva recerca, naixia un altre cop.

Això és fe, és la certesa absoluta de quelcom, recórrer camins intransitables, resoldre enigmes sense solució, és allò que ens dona un camí, allò que ens fa caminar.

Perquè tenir fe va per sobre de Déus i Deesses, fe va agafat de la mà amb ser, amb estar, amb creure, amb viure. Perquè fe, és creure. Fe és una manera de ser. Fe és estar en conseqüència. Fe és viure a partir d'això... La fe mou el món, els desitjos, la filosofia individual... Ens mou i amb aquest moviment manté el món en canvi constant.

Arribarà un dia en què t'adonaràs de quina és la teva fe, quins és el punt on tots els teus somnis convergeixen, on tots els teus desitjos i aspiracions cauen, un punt neutre, d'harmonia absoluta, dinàmic, harmònicament dinàmic. Perquè fins el més escèptic creu en quelcom. Tots creiem en alguna cosa, encara que no en siguem conscients...  D'altra manera el significat de l'existència s'esquerda, i quan arriba el moment, no hi ha res per a nosaltres, ni satisfacció, ni acceptació, ni final. L'etern és oblit. Allò que és per sempre, neix invisible.