El so del silenci.

És cert, la vida no és justa. El despertar serà dur, també.

Cent-dos. 102. Aquest és el primer escrit després d'haver modelat  poc a poc, poc més d'un centenar de relats, narracions, escrits... bé paraules, paraules que relataven allò que sentia, allò que pensava, allò que sentia que havia de dir, allò que pensava que hauria de sentir.

I avui començo aquest nou cicle amb el desengany... No amb la típica desil·lusió d'un amor, ni amb la creença d'un perdó, ni tant sols amb la traïció... sinó amb el desengany cap a un mateix.

He escrit infinites línies descrivint sobre el que jo creia que eren les lleis fonamentals de la vida, els principia vitals. I ara, tot cau, tot es trenca, tot crema i el fum intoxica els pensament amb els quals vaig poder redactar-ho tot. L'Atlàntida s'enfonsa, i no puc fer res sinó dir adéu, sinó tornar a començar amb l'oneig del mar.

Això són unes disculpes, no cap a ningú en especial, sinó cap a mi mateix. Unes disculpes per no haver sabut afrontar l'inevitable, per no haver estat a l'altura, per no haver-me erigit, per deixar que la corda suportés massa tensió, per haver deixat que existís la corda, la cadena.

Neixes, vius i mors. Cicle vital, fonamental, increïble. Ràpid, encara més: instantani.

Suposo que és cert, que per tal d'avançar, un ha de ser capaç de dir adéu a tot allò amb el que es sent còmode... Que un ha de ser capaç d'agrair la companyia, però també de suportar la absència. Perquè d'això es tracta tot, no? D'alçar els ulls davant la pèrdua, de veure la llum de les estrelles davant les llàgrimes.

No ens podem permetre la culpa, doncs és inexistent... quan dos engranatges no encaixen, no és culpa de cap dels dos que el moviment no hi sigui, que mai hagi estat.

La vida és avançar, la vida és somriure al temps i balancejar-te amb l'amor, amb l'amistat, amb allò que és tant fàcil com respirar, amb allò que crea i et creu, amb allò que s'inflama i no destrueix.

El meu error ha estat crear normes, per quelcom que no existeix, normes que es contradiuen al buit, normes que s'anihilen al entrar en contacte entre elles. Perquè no hi ha norma que valgui, sinó la fas teva. No hi ha llei fonamental. No hi ha llei. Contradicció.