dimecres, 24 d’octubre de 2012

Skyfall

Perquè si els somnis poguessin fer-se realitat, si només un de sol fos capaç de travessar la membrana: el fil que separa l'impossible del tangible ... Aquest series tu. 

Cors desbocats, paraules sordes que criden al cel blau amb sons de foc. Muntanyes que cauen i vents que canten; el ball dels planetes i l'harmonia de l'aigua. Vibració. Simfonies. Sensacions.

I és trist que el dubte enterri les peces de joc, que vist el tauler s'impossibiliti la partida. Insults a allò que és al nostre davant, a la crueltat: a posar-nos la mel als llavis, de deixar-nos veure el paradís i no permetre'ns l'entrada. Conegut.

Perquè ens diran que els pols oposats no s'atrauen, que la diferència és això mateix: una distància. Però què importa tot quan som nosaltres mateixos qui ens allunyem? Enfadats amb el que veiem, impotents amb el que sentim; allargar la mà, estripar el buit.

I és que el fàcil és evocar un Carpe Diem etern: un instant únic que hem d'aprofitar, que elimina dubtes, i elimina patiments. Però quan som arrossegats per vehicles de tracció, quan ens falta sentir-nos complets, quan no en tenim prou amb nosaltres mateixos... És necessari allargar els segons? És necessari cremar les preocupacions. Al cap i a la fi, naixem amb elles. No?

Buidarem ampolles que ens evadiran, omplirem la nostra sang de mons irreals, de fantasies de les quals només en som espectadors. Sentirem el batec del nostre cor, dels nostres cors, i oblidarem.

Però res d'això ens excusa de la nostra eterna cerca: només l'atura; la recerca de la nostra altra part... I per molt que la vida posi pedres, també ens va donar cames per a poder saltar-les, i per poder-nos aixecar.

Pensa que només tirem enrere, per saltar més alt. Que per arribar a tocar al cel, cal haver abans conegut la Terra, a fons.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada