dijous, 25 d’octubre de 2012

Gioconda

Vint-i-tres  anys el va esperar. Amb aquell semblant de pedra, un somriure tallat pel vent i la humitat, cremant minuts, cantant hores; uns ulls que reflectien el mar, i amb ell les estrelles: l'Univers.

No era cap casualitat; que es coneguessin havia estat fruit de l'atzar; que es retrobessin també ho seria. L'espera havia estat dura, i havien estat molts els moments de desesperança. Incomptables sospirs, infinites llàgrimes. Però ella havia guanyat, havia vençut al temps, a l'espera, a la soledat. Es pessigava per tal de comprovar que allò no fos cap malson; seguia allà. S'havia acabat, per sempre.

La seva figura es va dibuixar en aquella muntanya, a la llunyania, els seus ulls, bojos, sempre buscant, es van xocar amb els d'ella... Amb allò que havia perdut, amb allò que havia trobat. L'electricitat manava a l'aire i poc a poc tots dos cossos, atrets per la gravetat de qui cerca, van col·lisionar.

La seva vida havia estat governada per l'atzar i per la sort; ho sabien, ho acceptaven i de fet, així ho volien: no havien acceptat el crear res, ni tant sols els moments eren triats per ells; simplificaven al màxim la pròpia acció davant la pròpia vida. L'atzar va crear les galàxies, les estrelles, l'aigua... la perfecció...Qui eren ells per modificar-la?. S'havien xocat sense voler,  tants anys enrere, i com a reacció directa també s'havien separat. Però allà es trobaven, xocant de nou. Alliberant espurnes de tristesa, petons de felicitat, calor, aprofitant l'instant de l'impacte, assaborint-lo fins a deixar-lo insípid, incolor, immutable.

Poc a poc es van separar, i van esgrimir tots dos els seus millors somriures; però la distància guanyava espai, les seves passes, en sentits inversos, creixien. Els dits entrellaçats, s'aferraven per tal d'evitar el que ells creien inevitable.

Vint-i-tres anys. Un cop. Separació. Un altre. Ella va mirar-lo, ell va mirar-la a ella. Les passes van cessar, els dits, tocant-se per les puntes van fusionar-se de nou, amb una força que ni ells eren coneixedors de posseir. La força de canvi. La força d'elegir. La força més humana de totes: la força de governar les seves pròpies vides.

 

Tot sovint oblidem qui som. Oblidem que som qui hem escollit ser. Que les nostres millors facetes corresponen a les nostres millors pinzellades. Que no hi ha cap força més forta que la nostra pròpia; si així ho desitgem.

Que l'atzar mou electrons, no idees. Que l'espurna de la vida, que la vida, que nosaltres, som obres d'art. Governats per llapis i rodets que no tenen res a veure amb la casualitat. Que la més gran escultura, que el més valuós retrat,  sempre correspondran al més profund de tu, de mi, de nosaltres.

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada