Per emportar, siusplau.

Potser és tan difícil com viure i tant fàcil com aprendre, perquè en el fons, viure és aprendre. Submergir-te en un mon on ets al pla més absolut. Escalar una muntanya en la qual arribar al cim et fa tornar a la base. Potser és tan fàcil com veure; tant difícil com saber.

Vivim en un món que aparentem conèixer  i del qual estem aïllats, una realitat tant externa com llunyana. Som cecs a aquesta, sent conscients només del seu reflex  a la nostra retina, i a la nostra ment.

És una barrera tan fina com resistent, una membrana que només la pots travessar quan realment t'ho proposes, és quelcom tant i tant senzill que només el sol fet de pensar-hi ho perverteix. No es tracta de cap il·luminació, sinó del fet de saber sense veure, de conèixer sense passar pel fet de l'experiència. L'inefabilitat que rossa l'absurd; i és que és tan fàcil com creure, com tenir fe, la certesa que proporciona els ulls és violada per la certesa que insereix la més absoluta creença, és humiliada i certament anihilada. Doncs quina certesa és aquella que reflexa i no promet, que envia sobres buits, que emociona amb la buidor. Quina és?

Creiem veure antics castells, ser conscients d'aquell camí que trepitgem, però no veiem que només arribem a entendre allò que veiem, i que només veiem fantasies. Que de la mateixa manera que la pluja no és cap càstig de Déu, la pluja no és la pluja, i l'existència no és.

Que la nostra vida és evaporació, que realment només és quelcom que es mou, però que alhora es manté estàtic. Que aquest moviment només és, quan nosaltres som; i que més tard desapareix. Que no hi ha res més rere el teló de la vida, i que no som res més que la superfície il·lusòria d'allò que es contradiu; de la mateixa manera que ho és el paper d'una gran novel·la, el so de les paraules d'un manifest essencial. Que rere els cristal·lins no hi ha res més que la buidor, que el concepte fusionat amb el seu antònim; que la desintegració de la raó i de l'entendre.