dilluns, 1 d’octubre de 2012

La cova.

"If you get lost, you can always be found" 


Suposo que sí, que allò que s'assembla tendeix a atraure's. Que l'estabilitat és el preu a pagar en una unió: que allò que abans era lliure es sincronitza; aquells cometes sense restriccions passen a ser satèl·lits obedients a una força matriu, i aquesta és la que els fa fer girar, eternament: per sempre.

Però on comença la llibertat i on comença la obediència? Fins a quin punt la llibertat no és l'esclavatge d'un mateix? Quants cops hem hagut d'acatar unes normes, respectar uns límits que nosaltres mateixos hem erigit? Quina és la diferència entre la voluntat pròpia i la aliena?

La clau no és ser amo d'un mateix; ni tant sols ser-ne l'esclau. La clau està en la anarquia tolerant del nostre pensament. Doncs com podem treure el millor de nosaltres mateixos? Com podem pretendre conduir allò que bull dins nostre per una canonada plena de forats?  No es poden fer trampes al solitari; així, que tot aquell que vulgui conèixer, que vulgui conèixer-se,  haurà d'obrir-se al món i examinar la ment: l'univers que aquesta amaga; perquè al cap i a la fi arribem sempre al mateix lloc, a vegades oblidem que allò que s'allunya, allò que cerquem amb alè de foc,  és  l'origen.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada