dimecres, 10 d’octubre de 2012

Diamant

I sembla que la història es repeteixi, una i altra vegada. Tant presumim del progrés? De  l'avenç que suposa la llibertat i l'acceptació. De la tolerància. Les paraules s'emporten els fets, i se'ns demostra que tot sovint la llengua es manté immòbil per tal que la fera no s'esmunyi per entre els barrots de la gàbia. Temps al temps se'ns demostra la veritable cara de la gent. No només amb actes, sinó amb el més profund del seu pensament. Doncs si els fets són allò que podem arribar a tocar amb la punta dels dits, allò que sentim és capaç de travessar pell, fronteres i oceans. Tot i semblar volcans endormiscats en un son profund; cal recordar que el magma continua bullint rere les parets encefàliques del més profund de la nostra ment. Que som imperfectes, i que ho seguirem sent pels segles dels segles, en recerca d'una perfecció que s'albira sempre a l'horitzó.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada